Art Sonor

Art Sonor.

L'art sonor és una tendencia artística que està establerta entre l'escultura i la música. La relació entre plàstica i so. El so i l'espai. El so com element creador d'art és un concepte que des de l'academia no està del tot ben vist o acceptat. Per aquesta raó, trobo oportú e interessant crear un recorregut en el camp de l'art sonor i veure les seves característiques i varietats.

El terme “Art Sonor” és díficil saber amb exactitud el seu origen. Evidenment donava resposta a totes les pràctiques de les arts sonores, però no es sap del tot on va ser l'origen del nom. L'any 1983 a New York va ser un dels primers llocs on es va fer servir el concepte de “sound/art”, però anteriorment ja havia hagut referents i exposicións relacionades amb el so durant els anys 60 i 80, encara que no haguessin estat documentades com a art sonor. Durant aquestes dues decades tenim un nou genere artístic, on el so és l'element central en la creació de l'obra. El so com un material artísctic creador.

Fins i tot van haver pràctiques molt més anteriors. Ens les primeres avantguardes del S.XX van haver molts primers aproximaments, a nivel experimental, a obres sonores. Així que en trobem des dels futuristes italians i els seus Intonarumori, a Marchel Duchamp i tot el moviment Fluxus. El que va suposar John Cage i el canvi que va produir en el paradigma musical. François i Bernard Baschet amb tota la seva tradició sonora i la resta d'artistes que han realitzat i defensat aquestes pràctiques, com s'ha construit un discurs i s'ha lluitat perque aquest llenguatge sigui vàlid i reconegut.

En aquest treball intento plasmar tot d'idees que defensa l'art sonor, ja que en la meva experiencia m'he trobat amb molts impediments i obstacles en la hora de crear i investigar. Desde la major part de l'academia s'ha instaurat un rebuig d'aquestes pràctiques, ja sigui per no encaixar en l'escultura o bé per la voluntat que tenen en que l'espectador pugui interectuar amb l'obra. Trobo oportú començar a parlar sobre la música, d'aquesta manera vull intentar que quedi reflexat el meu posicionament sobre la música, el so, la relació entre plàstica i so i sobre el so i espai. Finalment trobo que el punt més important a aclarir és el paper que té l'espectador en l'art i la relació entre obra i espectador.

En el llibre “Brújula musical, Escalas y acordes” de Feliciano Zecchin trobem tot un recull de definicions del terme “música” que ens poden donar una primera idea d'aquest concepte.

“El arte de organizar sensible y lógicamente una combinación coherente de sonidos y silencios utilizando los principios fundamentales de la melodía, la armonía y el ritmo”

“Es un total de fuerzas dispersas expresadas en un proceso sonoro que incluye: el instrumento, el instrumentista, el creador y su obra, un medio propagador y un sistema receptor”

“Un modo de serenar la mente para hacerla susceptible a la influencias divinas”

Una mirada a la cultura oriental ens pot donar unes referencies i conceptes molt interessants que poden ajudar a definir aquest terme. A Japó, per referir-se a la musica, diuen “ongaku” ( 音楽 ) aquesta paraula està dividida en dos síl·labes: “on - 音“ i “gaku - 楽“. El terme “on” significa so i el terme “gaku” s'utilitza en moltes situacions i pot tenir diversos significats; diversió, gaudir, instruments musicals, paradís, el plaer. Aixi que “ongaku” és aquell so amb el qual gaudeixes i ho passes bé. És molt interessant la simple concepció que té aquesta cultura sobre la música, qualsevol so que et pugui fer-te gaudir, és un ventall tant gran de possibilitats deslligades a tots els convencionalismes i doctrines establertes per occident.

Un exemple molt interessant, en la cultura japonesa, són els seus jardins tradicionals, “Suikinkutsu”. És un element decoratiu, però al mateix moment, musical.

El Suikinkutsu és un recipient amb un forat a la base, però col·locat boc-abaix, quan l'aigua cau per aquest forat i impacta amb l'aigua dipositada, es produeix un so agradable semblant a una campana o l'instrument japonès “koto”.

Aquest exemple es prou rellevant per entendre quina és la cultura i la tradició japonesa amb el so. La música ha de ser un so que puguem gaudir, no cal buscar harmonies ni tonalitats (no treu que les busquem), simplement la recerca de l'experiència sonora enfocada al plaer individual i col·lectiu.

En la lectura de Aaron Colpland “Cómo escuchar la música“ es defineix i s'aproxima al terme música. Copland ens parla sobre les principals característiques de la música (ritme, melodia, harmonia, textura musical) i ens planteja un paradigma de com escoltem la música: el pla sensual, el pla expressiu i el pla purament musical.

- Pla sensual: Escoltar pel pur plaer que produeix el so musical.

- Pla expressiu: El significat que hi ha darrera les notes, la música pot expressar alguna cosa pel qual no hi ha paraules.

 - Pla purament musical: La música en quant les notes i la seva manipulació.(melodies, ritmes, harmonia, timbres).

En el cas de la melodia, Copland ens diu que la melodia està associada a l'emoció intel·lectual, però no podem analitzar-la, sabem que es bella. Aquest terme comença a ser relatiu ja que aquest criteri inconscient de lo “bell” està molt determinat pel context i la cultura. S'estableix una certa norma de lo bell, la qual fa que com més ens allunyem d'aquesta norma ordinària,més rar o desagradable ens sembi un so. S'ha de fer un esforç més conscient per assimilar el que és nou i poc comú. Tot allò que surt dels paràmetres de la melodia, com a concepte tradicional, pot aconseguir experiències que l'espectador apreci com un so que el fa gaudir

Se que aquestes idees poden crear allunyaments per sortir del convencionalisme, però com deia John Cage;

“Si la palabra “música” se considera sagrada de los siglos dieciocho y diecinueve, podemos substituirla por otro termino mas significativo. Organización de sonidos.”

Cage en el seu llibre “Silencio” planteja que qualsevol so es pot produir en qualsevol combinació i en qualsevol continuïtat. Una nova música que estableix aquestes premisses necessita una nova manera d'escoltar. Escoltar sons. Individuals i col·lectius, que en el moment de sonar deixin aclarides les seves característiques ( la seva freqüència, el seu volum, la seva duració, la seva estructura d'harmònics...). Notes que a priori no estan pensades per enllaçar-se entre elles en un conjunt i plantegen un nou paradigma sonor.

En el llibre “La música de la posmodernidad” de Julio Lopez diu que la missió de l'artista no pot ser una altra que connectar amb els demés. Mitjançant l'art. L'experimentació sonora adquireix un nou significat; no és una simple indagació expressiva, sinó que exigeix solucions estètiques i existencials. Una transformació que ha d'indagar en las fronteres de la sonoritat i al mateix temps buscar relacions ocultes amb altres universos artístics. Aquest concepte, desenvolupat per Julio Lopez, ens fa una primera presentació de les arts interdisciplinàries on el so és un dels elements principals. El so es vincula amb materials plàstics, amb l'espai i es relaciona amb l'espectador. Arts plàstiques amb arts sonores.

So desvinculat estricament de les categories musicals. On és fusiona amb els elements plàstics i l'espai. El so en l'espai és un concepte que per entendre'l millor, trobo oportú, parlar sobre la tesi doctoral de Mikel Arce; “El espacio y la dimensión del sonido”.

Arce ens planteja el so com una sensació abstracta a la hora de interpretar les vibracions de les partícules propagades en l'espai. Principalment com a espectadors estem més acostumats a entendre i percebre l'espai a partir de les coses que hi veiem i som menys conscients de la percepció de l'espai construïda a partir de sons. Aquest fet es degut a la poca tradició d'aquestes pràctiques. Trobo molt interessant com a partir de l'experiència sonora de l'espai, podem arribar a percebre molt més que les dimensions d'aquest espai. Podem sentir la seva textura, la seva duresa o sentir la determinació dels materials com a element que condiciona la durada de les reverberacions i el seu timbre. Són relacions de diferents magnituds sonores que s'han de valorar i situar-les en l'espai. D'aquesta manera les arts plàstiques es fusionen amb les arts sonores.

Per entendre d'una manera més clara i concisa aquesta relació, trobo oportú parlar sobre Javier Ariza i el seu llibre “Las imágenes del sonido”. Ariza planteja el concepte “percepción plurisensorial” com aquella experiència on s'introdueix la matèria sonora dins l'obra plàstica. Aquesta unió, que comença al S.XX, ve donada per la necessitat tant de l'artista plàstic que es veu temptat a treballar amb el so com a nou recurs, com el músic que introdueix elements visuals en les seves composicions. Així trobem una desvinculació del so a una categoria estrictament musical on es fan reflexions sobre el propi so, el silenci, l'espai, ect.

La hibridació entre les vessants musicals i plàstiques ens obra a una nova dimensió. És un nou món a explorar on els resultats de les experiències poden arribar a ser molt més rics. En el llibre d'Ariza hi ha una idea que la trobo molt maca sobre aquesta hibridació;

“Nuestros oídos no pueden ser cerrados del mismo modo que se cierran nuestros parpados y aunque nos neguemos a ver difícilmente podemos dejar de escuchar”

Aquestes pràctiques d'hibridació queden ben resumides amb les paraules de Javier Maderuelo;

“Un arte nuevo un arte propio del s.XX que, como el cine, se sirve de técnicas de otras artes sin ser la prolongación de ninguna de ellas”. 

Aquests discursos que reivindiquen aquestes pràctiques en el s.XX són tan vàlids en la nostra actualitat, és més, trobo que encara no ha quedat resolta la problemàtica que pot causar aquesta hibridació. Hi ha qui diu que aquesta “barreja” és una contaminació entre les diferents arts. Per això trobo fonamental reivindicar aquest posicionament. L'art sonor com eina vàlida per transmetre un missatge, on l'afirmació del so com un element matèric a tenir en compte, ja que ens dona un nou punt de vista en el món de la creació.
Per acabar de reivindicar aquestes pràctiques artístiques m'agradaria esmentar l'assaig de José Iges que trobem en el recull de l'exposició “El espacio del sonido. El tiempo de la mirada”. Citant paraules textuals, Iges diu:

“Las realidades artísticas que construyen la instalación y la escultura sonora y visual están plenamente vigentes, diferenciadas y llenas de vitalidad, y representan ya el quehacer regular de creadores de diversas generaciones, culturas y continentes. Obedecen a solicitaciones expresivas de los artistas sonoros y visuales que de ningún modo podrían ser encauzadas con/desde el empleo de otros materiales, medios y/o soportes. Eso, por encima de otras consideraciones, es lo que hace a este tipo de obras necesarias. I por tanto paradigmáticas de nuestro tiempo” 

És evident que aquestes pràctiques poden crear confusió, però opino que el que hem de fer, com a creadors, és acostar al públic a esforçar-se a contemplar i escoltar cada cop amb més atenció. D'aquesta manera farem que el públic agafi consciència de les coses que veu i escolta que li poden ensenyar una nova mirada al món visual i sonor. 

François Baschet té una manera de pensar i treballar on aquesta comunicació amb el públic és molt present. L'objectiu principal de la tradició Baschet és la consciencia i a la iniciació al sons, una combinació entre pedagogia i pràctica musical. En els seves peces s'ofereix a l'espectador aquest nou camp a descobrir i sobretot a improvisar. Aquesta aproximació es basa en l'experimentació de l'espectador amb les escultures sonores. Les seves escultures són fàcils i evidents de tocar, són accessibles a qualsevol nivell de experiència i nivell musical. Aquesta idea forma les base de tot el treball on es planteja aquest nou paradigma entre obra i espectador. Es trenca la frontera que tenim establerta entre peça artística i espectador. Es considera que l'experiència del public és el que acaba de completar l'obra, és l'objectiu principal.

Apropar el seu treball a la societat, però a un nivell primari. Es convida al públic a tocar, manipular, experimentar amb les escultures sonores per tal que l'obra es completi, però sobretot perquè hi hagi aquest moment on l'espectador s'adoni de totes qualitats i característiques que pot tenir la seva experiència en relació una escultura o instal·lació. Aquesta por que es té instaurada en el “participar” és deguda a la situació on hom pensa que no ho farà bé perquè ell no és artista o no és músic, però en el treball de François no es busca un nivell, sinó la simple experiència. Tan és vàlida la participació d'un músic professional, com la d'un nen petit, una persona de la tercera edat. Qualsevol individu que estigui disposat a formar part d'aquest nou paradigma sonor i artístic.

Aquesta relació que instaura François Baschet entre obra i espectador no és nova. Des dels inicis del S. XX amb artistes com Marcel Duchamp o el grup Fluxus, etc. S'estableix una nova línia artística on es trenca aquesta barrera que ens impedia poder experimentar amb l'obra de primera mà. Per Duchamp el creador del so és un creador d'espai (un espai organitzat per sons), però aquest creador és el propulsor del que esdevindrà en l'experiència del públic. Un exemple per veure aquesta idea reflectida és l'obra “À bruit secret”; un ready-made de manipulació obligatòria en el qual l'espectador ha de manipular la peça perquè el so tingui efecte. Duchamp ens convida a escoltar el so, però no en una mera contemplació, sinó en manipular la peça per aconseguir, d'aquesta manera, una obra completa. L'espectador passa a formar part de l'acte de crear i posa l'obra en contacte i context amb el món exterior.

El fet de parlar de Duchamp o mencionar Fluxus és tan sols per reivindicar els problemes que no s'han solucionat. És evident que la conceptualització d'aquestes pràctiques, en el nostre temps, ja han quedat acceptades, però a la hora de la pràctica no podem dir el mateix. Encara avui en dia ens trobem amb complicacions d'una gran majoria per entendre aquestes pràctiques d'hibridació entre plàstica i so, però sobretot ens les trobem quan intentem trencar aquesta frontera entre obra i espectador. No està ben vist. Però si declinem en les nostres conviccions la producció artística mai evolucionarà. 
El que intenta el llegat de François Baschet és seguir reivindicant aquestes idees. Hem de tenir confiança amb l'espectador. Hi haurà qui dirà que les peces no les pot tocar qualsevol, ja que les poden fer mal bé o pot passar qualsevol incident. Però si no ens arrisquem, l'espectador no evolucionarà i mai aprendrà. Si potenciem una experiència on un fa un posicionament de tu a tu amb l'obra artística, es poden treure moltes més conceptes i idees a reflexionar.  No és el mateix anar a la Fundació Miró i veure una peça de la Yoko Ono on en el marc conceptual es diu de pintar 30 segons amb un esprai de pintura i que no hi hagi cap esprai per fer-ho. O anar al Pompidou i veure la peça “À bruit secret” en una vitrina. Personalment trobo que les obres perden tota la seva essència. Se que és una qüestió complicada, però penso que ja hem tingut més de 50 anys perquè aquestes idees acabin de ser acceptades i que es puguin portar a la pràctica amb tota normalitat.