Història de l’Art, dubte i coneixement

Al principi de la història de l'art vam parlar de la prehistòria, visitant representacions artístiques com les venus, o els murals d'Altamira. Vam observar com en aquell període, sorgien moltes representacions de dones amb les parts del cos fèrtils ben desenvolupades i/o remarcades, fent al·lusió a la fertilitat de la dona, a la creació de vida i l'adoració a aquesta.

D'altra banda descobriem les pintures a les parets de les coves on ens van deixar plasmats la fauna del territori, les caçeres, les mans de la comunitat... curiosament, aquestes representacions sorgeixen simultàniament al voltant del territori actualment europeu. Des d'allà que personalment se’m generen molts dubtes i inquietuds: com És que sOrgeixen imatges tant similars al llarg del territori? S'influenciaven entre les civilitzacions? Eren tots un mateix poble mòbil? Si era així, quin tipus de contacte tenien? Les distÀncies entre els uns i els altres són molt extenses i sense vehicles es tarden mesos, o bé anys en comunicar-se.

I si no és així, llavors d'on parteix la intenció artística dels humans? Veiem com tots tenien la necessitat de representar o plasmar allò que els envoltava, la seva identitat, el seu dia a dia, la seva vida i les seves ganes de viure. Podríem dir que plasmaven sobretot allò que no entenien però necessitaven, cacera i animals, fertilitat, comunitat, tot allò que no té una explicació lògica però en crear-se dóna la vida. Creant així un entremig entre ritual, record o identitat.

És en aquestes preguntes on me n'adono què l'art és un vehicle de coneixement, si ens transportem per la història de l'art, veiem com s'utilitzen les representacions artístiques o estètiques per fer connexions amb la natura, per comunicar-se amb el conegut i el desconegut. I alhora per dotar a l'home de qualitats que no té per si sol, o bé que vol remarcar.

Veiem com des d'Egipte comencen a aparèixer divinitats, de les quals la seva única realitat física són les representacions artístiques, que doten de realitat i capacitat de comunicació a la natura i "el més enllà". Els egipcis expliquen la creació i la destrucció a partir de diferents divinitats, com Sejmet deessa representada en molts temples amb cos de dona i cap de lleona, amb el poder de pujar i baixar el Nil, curar epidèmies, alimentar els conreus agrícoles...

Paral·lelament a Egipte, a la Xina s'està desenvolupant una tradició mitològica que parteix de principis molt similars, tot creant divinitats sobre la llum, el foc i el Sol; i la foscor, la Lluna i l'aigua. Així com els elements dels quals parteix la vida, i dels quals se'n desenvolupen diferents divinitats, com Shennong, déu dels conrreus i l'agricultura, Bi Fang, déu del foc, representats també com a dracs, humanoides, animals mitificats..

Seguit d'ells els grecs atorguen les qualitats, habilitats i valors a diferents divinitats, que són responsables del joc de la vida de les civilitzacions gregues. Veiem com Demeter, deessa de l'agricultura, el creixement, la nutrició, podria ser la continuació de Sejmet, o bé Posidó, déu dels mars i les aigues.

Totes aquestes tradicions i divinitats, incloent-hi la mesopotàmica, persa, romana...  Utilitzen la creació de representacions artístiques per dotar-se de símbols i comunicar-se amb la població.

Ara bé la necessitat ja no és només representar i entendre, sinó que comencen a posar-se en joc les ideologies,  les classes i el poder és el que regula les representacions artístiques. 

Però no és aquí on vull focalitzar-me, sinó en les connexions de creences i coneixement que desenvolupà el ser humà.
Si seguim el llarg dels anys, passem per la gran onada del cristianisme, on l'home explica la creació de tot i el funcionament que han de tenir els humans i les societats a través de la religió i les representacions artístiques com a suport d'aquesta.

Passant de pressa la tradició cristiana, veiem com l'art va transformant-se de ser una qüestió comunitària a ser una habilitat individual i de poder; és a dir, l'art es desenvolupa fins a la perfecció figurativa, esdevenint el canal per on es contempla l'antiguitat i alhora pel qual la contemporaneïtat exposa els valors, les inquietuds i les relacions. És a dir, l'art va de la mà del poder i del coneixement per encaminar a les civilitzacions cap a una manera concreta de pensar i desenvolupar-se.

Fent un salt endavant, ens situem en les avantguardes, en un context de guerra i pèrdua de la lògica i els valors. Període en que la humanitat es planteja de nou les estructures del món i les civilització, veient que s'ha arribat a uns extrems estranys, allunyats del funcionament natural de l'humà i de la comunitat decideixen trencar amb tot, apostar per la novetat i l'extrem, veient que allò que entenien com a bo, com a progrés, ara esdevé mort i desigualtat, així que s'enfronten a la recerca del futur, a la construcció a partir de la desconstrucció.
El coneixement s'ha traslladat a la ciència, entesa a parer meu com una nova religió amb uns nous canals comunicatius i d'experimentació. Per tant l'art queda desvinculat del coneixement empíric, de la realitat física, i fa un viatje cap a l’experiencia més íntima.

És aquí on em sembla més interessant reconnectar amb les venus prehistòriques, en un context on la realitat s'encaminava per si sola i tenia un sentit, l'art segueix existint dins del dia a dia. Per tant, quin era el seu espai? Quina raó de ser tenia? Per què dins la cova cal representar les mans de tots els individus de la comunitat? Per què després de milers d'anys, Pablo Picasso té la necessitat de representar el bombardeig de Guernica?

Al segle XIX i XX, els artistes redescobreixen l'art prehistòric i d'altres parts del món com Amèrica o Àsia. I això els fa transformar l'art en, moltes preguntes més, fins aleshores tan sols havien vist l'art dels períodes anteriors i del seu territori però de cop, a territoris molt llunyans apareixen representacions de la vida amb llenguatges molt diferents, i decideixen descobrir aquests llenguatges i fer-se'ls propis.

És llavors quan tornem a veure un art de connexions simbòliques, com en Egipte, Grècia i la prehistòria, un art que segueix unes investigacions sobre l'humà, paral·leles a les científiques, connectades amb el llenguatge, la filosofia, la psicologia i les connexions socials.
S'aprofundeix en la forma, el color, l'abstracció, el temps i sobretot l'expressivitat des de l'individu, i com aquest individu i la seva personalitat connecta directament amb els espectadors que en ells s'identifiquen, d'una manera més sensible i expressiva, que el saber mental, científic, i escrit no aconsegueix.
L'art retorna a ser un pont, un canal expressiu des de l'interior de l'home cap a l'exterior i viceversa, establint preguntes i respostes als moviments socials i el context humà.

És doncs l'art un seguit de tradicions que provenen des d'Egipte com un corrent evolutiu? És l'art una eina entrenada i pròpia de la biologia humana com el llenguatge, l'habitatge o l'agricultura? Són aquestes eines biològiques o apreses?

El que si queda clar, fent un recorregut en la història, és que les connexions de pensaments i el desenvolupament de les societats no són en cap cas arbitràries, o bé casualitats, ja que l'espai de l'atzar en aquest món és limitat, tan sols i té cabuda en l'espai desconegut per la ment humana. Així doncs, la qualitat del dubte esdevé el motor del desenvolupament de l'art, la venus és el dubte de la fertilitat, i en desenvolupem imatges per entendre'l o bé pretendre dominar-lo. Els quadres de Dalí, són el dubte de l'inconscient i la realitat i esdevenen imatge per entendre'l i dominar-lo. Les estàtues de Michelangelo, són el dubte de la perfecció, el poder i l'expressió, que esdevenen imatge i tacte per entendre'l, aprofundir-hi i potser també, com tots, dominar.

M'encoratjo a dir, que l'art fa uns cicles constants, des de el dubte, cap a la pretensió del coneixement total i torna al dubte, des de les venus, fins al cristianisme i tornant a Duchamp.
Per tant al cap i a la fi, que representen? El mateix que portem tota la humanitat representant, les mateixes preguntes, més desenvolupades i complexes, les mateixes inquietuds i símbols.