BRANCUSI, Constantin

BRANCUSI, Constantin 

(Romania, 1876- París, 1957)

La seva vida i la seva obra bé es mereixen la llegenda de primer escultor no figuratiu. Va abandonar la llar paterna als onze anys. Va recórrer el seu país, sense donar senyals de vida durant sis anys, va exercir una infinitat d’oficis. Sempre va ser un camperol tosc, ingenu i intuïtiu, a  pesar de complementar els estudis de Belles Arts a Craiova i a Bucarest, i de ser positivament considerat per tots els règims polítics. Presenta la seva primera exposició a Bucarest el 1903. El seu taller, conjunt escultòric sens dubte, perviu recontruït en el Museu National d’Art Moderne, Centre George Pompidou.

El tema del vol de l’ocell pot il·lustrar tant la seva investigació grandiosa i depurativa com la seva formidable energia mental, la seva extraordinària força executiva. Va cultivar vincles amistosos amb l’avantguarda emblemàtica de la seva època (Duchamp, Le Douanier Rosseau, Léger, Sheeler, Steichen, Man Ray, Modigliani, Ezra Pound.) I és en aquest diàleg obert amb el surrealisme dels seus contemporanis com s’obstina a dur a terme la seva obsessió artística: materialitzar l’acte de volar.

Es va situar en els principis de la tradició escultòrica del modelat, però la va refusar després d’haver practicat uns anys: “¿De què serveix el modelat? Amb això només s’aconsegueix esculpir cadàvers”. Amb el mateix orgull va rebutjar també el treball que li oferia el seu admirat Rodin: “A l’ombra dels grans arbres no creix res”. És potser just contra l’abundància emocional d’aquest últim que la seva poètica sembla donar una volta al rigor arquitectònic del primitivisme i del naturalisme. Les seves paraules: “La realitat no és la forma exterior de les coses sino la seva essència profunda”; així com la seva ininterrompuda búsqueda de l’arquetip de tot allò efímer remeten al caràcter dels homes del Renaixement; evocant la figura de Galileu Galilei comparant essència i funció, tan preocupat com estava Galileu per les relacions mesurables de les coses: “El llibre de la naturalesa està escrit en caràcters matemàtics”.

Brancusi és també el primer en utilitzar el sòcol o la peana de l’escultura d’una manera especial. Aïlla l’escultura, relativitza el seu tamany, el seu estaticisme i la concebuda eloqüència a la monumentalitat. El sòcol forma un tot amb ella, tanmateix, com les columnes centrals en les cabanes de fusta de l’arquitectura tradicional del seu país natal, Romania, marca indiscutible en tota la seva obra.

També en oposició a Rodin, qui li proporciona la clau de la necessària proporció: “L’home és el mòdul a partir del qual s’organitza l’estàtua”, aquí s’explica la seva superació de la tècnica del modelat. “¿Per què tenir pressa?”, va replicar Rodin quan Brancusi li va proposar la talla directa. Brancusi va abandonar desde aleshores la tradicional tècnica del modelat, pas intermedi entre el material informe i la forma definitiva, és també el condicionament fatal de l’acabat virtuosista.

“El petó”, la seva primera execucció (1907, pedra), representa a un home i una dona abraçats en un sol element compacte. Simetria, puresa de línies, sobrietat, en èmfasi contrari al sensual i atormentat Rodin. La densitat de l’amor segueix representant-se, les dues semiesferes ressaltades es complementen com a motiu circular temàtic en moltes de les seves obres posteriors.

“L’ocell en l’espai”, en la seva primera execució (1940, bronze polit, i en totes les versions posteriors, que difereixen per la varietat dels sòcols, la curva de l’elipse o els materials utilitzats), crea la forma llisa, aerodinàmica, que supera la condició terrena de l’ésser humà, sempre lligat al terra. ¿Com no veure en ella l’expressió embrionària de totes les dinàmiques ascensionals que caracteritzen l’obra de Brancusi? La joia de volar. 

Desde 1923, les diferents versions de “El gall” son cants a l’alegria reduïts a la seva expressió rítmica de línies entrants i línies sortints.

“Tipus etern de les coses efímeres” i “superació de la matèria”: aquestes son les dues preocupacions constants de Brancusi. Malgrat haver trobat molt d’hora la forma ovoïde bàsica (“El principi del món”, 1924), s’orientarà sempre per una altra forma ingràvita definitiva, encara que els materials (pedra, marbre, guix, fusta, bronze pulit) tiranitzen la seva inspiració: “Talla directa o indirecta, això no vol dir res; el que compta és l’obra feta.” El to intimista i la seguretat amb els que ara estem parlant de la seva obra van ser premeditats pel propi Brancusi, qui va controlar mentre va estar en vida la reproducció fotogràfica de les seves escultures: només els seus propis clixés eren capaços de reproduir l’intercanvi emocional entre l’artista i les seves obres.  

Fascinat pel potencial de simplificació de la fotografia en blanc i negre, el seu mode artístic secundari d’expressió, va recrear un espai il·lusori en tres dimensions. Es negava a veure les seves obres fotografiades contra la paret, com el súmum d’objecte bell -¿decoratives formes fàliques...?

Els paisatges que ell va recrear en aquest lloc santificat que va ser el seu taller, microcosmos escultural, amb escenaris meteorològics singulars, permeten conèixer fidelment les seves intencions. Espai de les converses imaginàries i dels relats onírics entre escultures. Tenia, obviament, la necessitat primordial de conservar documents visuals. Dels seus clixés va extraure postals, destinades a la propaganda i venda de les seves escultures. Però molt en especial, les fotografies ens informen sobre el seu mètode de treball: pigmentació i tallat dels materials dictat per les zones fosques de les escultures fixades en el paper fotogràfic.

“La porta del petó” (Tirgu Jiu, 1937); “La taula del silenci” (Tirgu Jiu, 1938) son títols significatius de su solemne ensoñación allò sòlid que esdevé música. “La columna sense fi” (Tirgu Jiu, 1938), a la manera romana de la columna que sosté el cel, símbol de la inmortalitat.

Júlia Mata i Riera

2on d’escultura

Bibliografia

Brancusi y la fotografía. Text d’Elizabeth A. Brown. H Kliczkowski. Memoria. Madrid. 2002

Brancusi. Faerna García-Bermejo, José María. Great modern masters. New York. 1997

Brancusi: 1876-1957.  Cercle d’art. Paris. 1997

Constantin Brancusi. Pontus Hulten, Natalia Dumitresco, Alexandre Istrati. Tout l’art. Monographie. Paris. 1995