Alejandro Pérez García

EL NAIXEMENT DE L'ESCULTURA POÈTICA

Per Raül Barbero Vinuesa

En aquesta entrada, com a estudiant d'escultura de l'Escola la Massana, parlaré sobre el canvi de l'escultura clàssica a l'escultura contemporània i com aquest proces de canvi afecta a l'escultura i a l'art.

En la Grècia antiga , es consolida i es forja el concepte d'escultura clàssica, posteriorment en diferents moments històrics s'anirà recuperant aquest concepte, coneguts com períodes “classicistes”, com va succeir en el Renaixement, en aquest període “classicista”, l'escultura cobra importància degut a escultors com Donatello, Miquel Àngel i Ciellini, encara que la pintura va eclipsar l'escultura degut a que va assolir el paper principal en les arts plàstiques. Aquest fet es important ja que a partir d'aquest moment començara la “crisis escultòrica”, més endavant veurem quines conseqüències portara tot això.

Podríem definir aquestes èpoques classicistes amb aquestes característiques:

• Art antropocèntric i mitològic.
• Utilització de canons de bellesa idealitzat (busca de la perfecció visual).
• Predomina la horitzontalitat i la utilització de pedestals per reforçar aquesta idealització.
• Materials nobles: Marbre i bronze.
• Procediments rigorosos i mecanitzats.

David

Donatello (1386-1466)

1444-1446

158 cm

Renaixement (Quattrocento)

Fundició de bronze

Museu Bargello (Florència)

David

Miquel Àngel (1475-1564)

1501-1504

410 x 199 cm

Renaixement (Cinquecento)

Talla de marbre

Galeria de l'acadèmia (Florència)

Perseu amb el cap de medusa

Benvenuto Cellini

1545-1554

320 cm, 520 cm amb pedestal

Renaixement (Manierisme)

Fundició de bronze

Loggia de los Lanzi (Florència)

A parir d'aquest moment i degut aquesta “crisi escultòrica”, l'escultura clàssica, anirà canviant amb el pas del temps fins arribar a l'escultura contemporània.

A finals dels anys 70, s'utilitza el terme escultura per referir-se a obres que clarament no siguin pintura degut a l'abús de les convencions categorials. Això es degut a la “crisis escultòrica”, anteriorment esmentada, ja que la pintura regna en les arts plàstiques, fins aquest moment. Tenint en compte aquest fet, farà que la pintura marqui l'inici i el final dels diferents estils, moviments i tendències artístiques en l'historia de l'art, encasellant les escultures dins d'aquests estils, moviments i tendències, encara que molts cops sigui complicat definir-ho com a tal.

Aquest proces de canvi en l'escultura clàssica esta molt ben explicat per Javier Maderuelo, en el llibre: La pérdida del pedestal. Sintetitzant el primer fragment d'aquest llibre, ja que ens interessa per entendre aquest proces de canvi, titulat per l'autor, desbordamiento de los límites de la escultura, els fets més importants per entendre aquests canvi de l'escultura clàssica, a l'escultura contemporània són:

• Nous temes escultòrics, l'ésser humà i la mitologia deixen de ser els temes centrals.
• La belles ja no s'entén com un canon idealitzat.
• Desaparició o incorporació del pedestal en l'estatuària.
• Rebuig dels material nobles i aparició de nous material escultòrics, com poden ser el ferro l'escaiola, el formigo, etc.
• Desaparició dels procediments rigorosos i mecanitzats, que portaran a l'artista a buscar nous procediments en l'execució.
• Expansió e incorporació en els camps de l'escultura cap a l'arquitectura, el paisatge, les instal·lacions, les intervencions i les construccions. 

Roda de bicicleta

Marcel Duchamp

1913

Ferro i fusta

1,3m x 64cm x 42cm

MoMA de Nueva York

Field Rotation

Mary Miss

1980-1981

Elements arquitectònics

Mesures variables

Governors State University | Park Forest South, Illinois

Field for the british isles

Antony Gormley

1993

Fang quit

Mesures variables

Aquests fets exposats, faran desembocar a l'escultura contemporània, que buscara la recerca d'un nou llenguatge poètic en l'escultura, enriquint l'experimentació artística durant el segle XX. Per tant, quan un escultor supera la idea de treballar amb una massa sòlida i opaca que ocupa i dialoga en un lloc concret en el espai, sobren nous camins de tot tipus en el proces creatiu i executiu d'una obra, dins de infinites possibilitats, com podrien ser: Renunciar a l'acte tòpic de la formalització, acceptar l'aleatorietat i la incertesa de l'acte creatiu, incorporar el temps, el moviment, fins arribar a la immaterialitat, prescindint de les qualitats pròpies de la massa i del caràcter objectual, etc.

No obstant això no vull dir que els mètodes, procediments, tècniques i materials més tradicionals, siguin invàlids a l'hora de fer una escultura, encara que podem caure en la repetició.

Com a punt final, reflexiu i en conseqüència dels fets esmentats anteriorment, podríem dir que encasellar qualsevol activitat artística, en estils, corrents, tendències, moviments, no es en si mateix una llosa per el mateix artista? Ja que en el context actual l'art ens ofereix una realitat homogènia, dispersa i irreductible. A les hores, l'objectiu d'un artista independentment, dels recursos i les eines que pot utilitzar, el seu objectiu principal ha de ser, si més no fer noves aportacions?